“COMPRAR, TIRAR, COMPRAR. LA HISTORIA SECRETA DE LA OBSOLESENCIA PROGRAMADA”.
Hola de nou,
Us penjo la primera part del documental “Comprar, tirar, comprar” que hem vist a classe. La resta del documental el podeu veure a través de youtube.
A partir d’una acurada investigació de més de tres anys, i emprant imatges d’arxiu quasi inèdites, el documental de Cosima Dannoritzer, relata la història de l’obsolescència programada des dels seus orígens, el 1920 (quan es va formar el primer càrtel per limitar la vida útil de les bombetes elèctriques) fins els nostres dies en els que les bateries dels nostres aparells deixen de funcionar als 18 mesos de la seva compra on en que les impressores es bloquegen a l’arribar a un nombre determinat d’impressions…
El documental “Comprar, tirar, comprar”està rodat a Espanya, França, Alemanya, EEUU i Ghana, i segueix un recorregut per la història d’una pràctica empresarial que consisteix en la reducció deliberada de la vida d’un producte per incrementar el seu consum perquè un article que no es desgasta és un tragèdia per als negocis.
Es tracta doncs d’una producció amb un plantejament que es centra en un dels problemes més greus tant del nostre present com del món futur que heretarem tots nosaltres.
A partir de les qüestions següents podeu endegar un debat. No és necessari que respongueu a totes. Podeu triar la que volgueu o bé respondre a algun copany.
– Que és l’obsolescència programada?
– Comenta la frase “Fabricat per a no durar”
– Per que creus que els productes, màquines… tenen un període de vida determinat?
– Creus que un article que no es trenca ni s’avaria representa una tragèdia per als negocis?
– Quants telèfons mòbils has tingut en els darrers anys? ¿Per que els has canviat?
– Tens la sensació de que les coses duren menys? En que et bases?
– Per que canviem el que no s’avaria?
– Consideres que és important “estar a la última”?
– Som titelles de la societat de consum?
– Creus que les economies de mercat podrien subsistir sense l’obsolescència programada? Per què?
– Quins són els inconvenients d’aquest model de consum?
– Es possible el creixement econòmic infinit en un planeta finit? Raona sobre els recursos del planeta respecte al consum excessiu.
– Dóna la teva opinió personal sobre les idees que s’expressen en el documental. Pensa en quina mesura la filosofia de les 3 R substituiria a la de l’“obsolescència programada”. ¿Que significa la societat del “decreixement”?
___________________________________________________________
LA HISTÒRIA DE LES COSES
Aquí us deixo un vídeo absolutament genial (doblat a l’espanyol d’Argentina) d’Annie Leonard que explica, en 21 minuts, i de forma molt didáctica i crítica, el nostre sistema actual de producció i consum. D’altra banda, tot està documentat en el següent guió (versió anglesa). Creieu què és cert al 100% tot el que es diu? Us animo a que el vegeu i opineu al respecte.
___________________________________________________________
EN KENIA ES MÁS BARATA LA COCA-COLA QUE EL AGUA
EFE. 21.03.2007
· Así lo denunció ayer el alcalde adjunto de Nairobi, Waititu Ndungu, en el Parlamento Europeo.
· También recordó que la mayoría de habitantes del país no tienen, ni siquiera, para uno de esos refrescos.
· “El agua es un privilegio”, aseguró.
· En Kenia se sitúa el segundo lago más grande del mundo.
El alcalde adjunto de Nairobi, Waititu Ndungu, denunció ayer en el Parlamento Europeo que la Coca-Cola es más barata que el agua en Kenia y que la mayoría de la población no tiene dinero ni siquiera para comprarse uno de esos refrescos. “Tenemos agua, pero no la gestionamos bien y éste es nuestro fracaso”
Ndungu se refirió además a la paradoja de que su país está situado junto al segundo lago más grande del mundo, el lago Victoria y junto al río Nilo.
El alcalde adjunto de Nairobi dijo que “en los últimos 40 años se ha politizado” la cuestión del agua y “los políticos han tendido a buscar su monopolio y a hacer de ella un elemento de su campaña electoral”. Añadió que “no deberíamos tener que venir a Europa a decir que no tenemos agua.
Ndungu se preguntó “qué es lo que hacemos mal” para que “tener agua allí sea hoy un privilegio y no un derecho humano básico”. Según datos del Informe sobre Desarollo Humano de 2006, “existen grandes disparidades entre los precios que se pagan por el agua” en el mundo y cuanto mayor es el nivel de pobreza más se debe pagar por el agua limpia.
El 20% de los hogares más pobres de El Salvador, Jamaica y Nicaragua, gastan de promedio más del 10% de sus ingresos en agua, mientras que en el Reino Unido dedicar más del 3% de los ingresos familiares al agua supone “estar en condiciones de vida difíciles”.
“Mientras firmas como Coca-Cola o las empresas de flores consumen gran parte del agua del país, un 80% de la población carece de ella”, denunció otra interviniente.
La noticia coplerta la trobareu al diari digital 20 minutos
___________________________________________________________
EN PERILL D’EXTINCIÓ
Bon dia,
si voleu conèixer l’estat actual del nostre planeta consulteu aquesta presentació presentació flash del diari El Mundo.
__________________________________________________________
Hola,
us deixo un enllaç força interessant que explica al detall el polèmic Pla Hidrològic Nacional, el qual sembla ser que s’ha abandonat.
Aquest Pla, com ja hem comentat a classe, proposava, entre d’altres mesures, el transvasament de cabals de l’Ebre cap a les terres deficitàries d’aigua del llevant i del sud peninsulars.
LA HISTÒRIA DE L’AIGUA EMBOTELLADA per Annier Leonard
En el següent video Annie Leonard fa una anàlisi sobre el negoci de l’aigua embotellada i el seu poc valor en la societat. Posa de manifest que en futur consumir aigua mineral en botella de plàstic estarà tan mal vist com fumar al costat d’una dona embarassada. Algunes de les qüestions que es plantejen són:
– Té sentit comprar aigua mineral si la de l’aixeta és d’igual qualitat?
– La necessitat de lluitar contra els executius que volen crear una demanada per un producte que és fins a 1.000 vegades més car que l’aigua que surt de l’aixeta
-O el fet què una bona part de les botelles són de plàstic i acaben a deixalleries enormes sense possibilitat de reclicatje, a banda de l’energia que es fa servir per a reclicar-les.
GEOGRAFIA 
Quants telèfons mòbils has tingut en els darrers anys? ¿Per que els has canviat?
He tingut uns 6 mòbils, i personalment per la edat que tinc trobo que es moltíssim, no tots els cops que l’he canviat a sigut perquè s’hagi espatlla’t, 3 d’ells quan no feia ni un any que els tenia, la pantalla ja s’havia trencat, fet que reparar-ho em costava més que no pas comprar-ne un de nou, i crec que aquest mòbils estan programat per aque les pantalles es trenquin fàcilment, no es bloquegin ràpidament o es fongui tota la pantalla i deixi de funcionar d’un dia per l’altre i així no caure en la tonteria de reparar-ho que et costa el mateix que comprar-ne un de nou, i l’acabis comprant. Els altres me’ls van canviar per qüestions de modernitat o noves tecnologies que cridaven més l’atenció, canviar d’un mòbil que ja es considera una “caxarra” perquè ja fa 5 anys que esta al mercat o perquè es de les primeres versions d’aquest model i ja passen per la versió 7, doncs això es una provocació i un fet en el que caiem quasi tots els consumidors, i acaben canvien el nostre mòbil que va perfectament bé, per un de més elegant i nou. Estratègies de màrqueting
Creus que les economies de mercat podrien subsistir sense l’obsolescència programada? Per què?
No, no crec que les economies de mercat poguessin subsistir sense aquesta estratègia de consum, ja que ells per guanyar beneficis necessiten produir molt i vendre tots els seus productes a costos molt més elevats del que els i costa,deixant el tema apart de la marca. Si no hi sigues aquesta tàctica, les empreses produirien un cop i fins que al llarg del temps o dels anys a la gent no se’ls i acabes o espatlles els seus aparells, les empreses estarien parades esperant-ho, i com que no els surt a compte estar parades tants anys esperant a que les maquines s’acabin soles, ho programen ells segons els beneficis que volen adquirir i la producció que volen proporcionar a la societat.
Tens la sensació de que les coses duren menys? En que et bases?
Si, crec que eles coses cada vegada duren menys, perquè les empreses el que volen es fabricar i guanyar beneficis en aquesta societat tant cega en la que no veiem que som marionetes per a ells, consumim com bojos per tenir les ultimes tecnologies,i quan se’ns espatlla un aparell el qual a estat programada per espatllar-se, en comptes de d’ornar-los-hi una lliçó, i no comprar-lo més en cas de que puguem passar sense aquest, tornem a comprar-los tan sols perquè creiem que en la societat que estem ho necessitem i si no ho tenim som estranys.
Comenta la frase “Fabricat per a no durar”
Tots els productes tan màquines o aparells electrònics tenen una finalitat, que és complir les necessitats dels consumidors durant un període de temps el qual tria l’empresa que els crea. Aquest fabricants elegiran quan temps volen que al consumidor li funcioni aquell aparell, i així quan ho deixi de fer, tornarà a comprar-ne un de nou, un de nou que ja hauran creat ells dient que es una nova versió i que funciona molts millor que l’antiga però que en realitat fa gairebé les mateixes funcions, l’únic que passa es que en aquesta societat et volen fer pensar que sempre has d’anar a la ultima moda i tenir tots aquells aparells que acaben de sortir al mercat. Per això crec que ens manipulen ja que ells trien quan ens durarà aquella cosa que em pagat i que haurem de tornar apagar any rere any ja que esta fabricat que per no durar, si dures tota la vida o molts anys, a les empreses no els sortiria a compte ja que no tindrien beneficis sempre.
Creus que un article que no es trenca ni s’averia representa una tragèdia per als negocis?
Perquè una empresa tingui beneficis i no pèrdues necessita que la gent compri el seu producte.
Si fan el producte amb la capacitat de trencar-se o averiar-se això produeix que els compradors tornin a la botiga a comprar un altre cop més aviat del normal.
Si fecin articles quasi il•limitats, les persones no aniriam tant a comprar i això els perjudicaria a ells.
Sí, hi estic d’acord a mitges; és evident que ho fan per això, però aquest sistema no els funcionaria si no hi agués un acord entre les multinacionals i empreses del mateix producte per que tots els articles de la mateixa categoria tinguessin una durabilitat determinada o bé un preu desorbitat.
Penso que si en un negoci compres un producte i se’t avaria de seguida, no només no tornes a comprar a la mateixa botiga sinó que no la recomanaràs a altres possibles clients i el negoci se’n podria anar a norris amb la seva obsolescència programada. A no ser, és clar, que quan anessis a la tenda de la vora et trobessis el mateix, i així a totes; d’aquesta manera potser consideraries aquesta durabilitat limitada com a normal i no només tornaries a la mateixa tenda considerant que compres un producte més bo, sinó que hi aniries més sovint perquè se t’ha avariat el producte que vas comprar fa poc.
“Per que canviem el que no s’avaria?”
D’alguna manera les empreses de la nostra recent societat de consum, cada cop més definida i exagerada al primer món, ens ha convençut que per al món contemporani necessitem productes nous i d’alta tecnologia per a tot. El motiu que ens dona sovint la societat consumista actual per canviar sovint productes que funcionen perfectament és que estan “passats de moda” o són “molt vells” quan moltes vegades són fins hi tot més pràctics i duradors que els productes més moderns. La raó que tenim normalment per canviar productes encara funcionals és purament estètica.
Sovint gastem diners que no tenim en productes que no necessitem per crear impressions que no duren gaire en persones que no ens importen; però encara així ho fem perquè no volem “ser” menys que qui va a la última i si ho poguéssim evitar segurament a part de gastar menys ens sentiríem més lliures i seriem més feliços. Ens cal valentia per ser diferents i respecte per permetre que un altre se senti segur de seguir el seu propi camí.
Estic totalment d’acord amb tu Rosa, la gent som innocents titelles que tenim la finalitat de consumir i sempre anar a la moda, com molt bé has dit tu, per crear impressions que no son necessàries, i molts dels aparells vells son més útils i duradors que els moderns, i això ho podem comprovar ja que segur que tothom té aparells vells com per exemple telèfons mòbils a casa que encara duren i en canvi poder un que t’has comprat fa un any ja no et funciona. En conclusió tot esta planificat per aconseguir beneficis de cara a les empreses,i la societat es manipulada.
Rosa estic d’acord amb tu ja que crec que les grans empreses ens manipulen mostran-nos publicitats enganyoses fent-nos creure que els articles que ens mostren són millors que els que tenim però un altre moriu és pressió de la gent a fer-nos creure que el que tenim esta passat de moda o és massa vell i ho cambiem perquè no volem pensar que som menos que la resta de la gent per no portar el mateix que ells
“Quants telèfons mòbils has tingut en els darrers anys? ¿Per que els has canviat?”
El meu primer mòbil va ser als 12 anys, i fins avui dia n’he tingut 6.
Gran part dels canvis que he fet de mòbil ha sigut perquè se m’han espatllat, ja sigui perquè la bateria tingues poca vida útil, perquè funciones lent, perquè deixaven de funcionar diferents parts del dispositiu, etc.
No obstant, moltes renovacions també han sigut pels canvis de model, millores del sistema operatiu que fan més atractiu un telèfon mòbil.
Tot això es provocat per la obsolescència programada que les empreses fan que els aparells i els diferents productes durin menys i en fem un consum més excessiu.
Per la meva part, Eva, em va passar quasi el mateix.
El meu primer mòbil va ser als 12 i era el model més barat de la botiga. Va ser un Nokia que no era ni tàctil.
En poc temps, tothom va fer el pas de botons a tàctil i en algunes ocasions em vaig sentir malament amb el meu telèfon.
Tres anys mes tard em van comprar un de més bo, però per motius tècnics vaig haver de canviar-lo.
Actualment tinc el meu tercer mòbil que calculo que em durarà 2 anys abans de que falli com tots els altres.
Creus que les economies de mercat podrien subsistir sense l’obsolescència programada? Per què?
Jo considero que no podrien subsistir perque la gent no es veuria obligada a comprar productes com els electrodomestics que tenen uns preus molt alts i que actualment tenen una vida util molt curta en comparació amb productes de la mateixa clase però d’ anys anteriors. Al no haver-hi tan consumisme les vendes caurien i moltes empreses es veurien obligades a buscar nous projectes o a tancar.
“Que és l’obsolescència programada?”
És la planificació o la programació del fi de la vida útil d’un producte o d’un servei, de manera que quan els consumidors en fem un us, després d’un temps ja calculat sobre la vida d’aquell aparell, s’esgota.
Això ho provoquen les pròpies empreses o els mateixos fabricants durant una fase anomenada fase de disseny del producte, fent que aquest producte acabi tenint un ús no funcional o obsolet al cap del temps
Consideres que és important “estar a l’última”?
Considero que no és gens important, ja que no es tracta de cap necessitat primària com ho és alimentar-nos, una necessitat ho seria, per exemple anar vestits, però “estar a l’última” en l’àmbit de la roba no ho és.
Malgrat això, les empreses han gastat molts esforços en què sí que ho sigui. La seva publicitat ha fet que les persones jutgin a altres pel fet de no tenir un iPhone o per no portar aquells pantalons que tant es porten… Ens hem deixat enganyar per aquells anuncis on ens transmeten que és millor vestir bé i agradar els demes que tenir originalitat pròpia i portar aquella roba que ens caracteritza.
He ficat d’exemple de la roba com podria posar-hi milers més, però aquest es el que més a prop tinc i més fàcil és d’observar.
En la meva opinió crec que avui en dia sí que és important “estar a l’última” per agradar a la gent i no ser jutjat per les persones que ens envolten i que s’han deixat manipular per la propaganda de les empreses.
Hi estic totalment d’acord amb la teva opinió Enri.
Avui en dia ens preocupa més l’opinió dels altres abans que la protecció del nostre medi ambient. Molts cops comprem per comprar, d’altres comprem perquè ens surt més rendible que reparar un aparell com hem pogut observar al vídeo, i així l’únic que aconseguim és consumir sense pensar en les repercussions que això ens pot provocar a la llarga.
Fent productes d’aquesta manera, els únics que surten guanyant són les empreses perquè ens obliguen a fer-ne un ús constant dels productes.
“Es possible el creixement econòmic infinit en un planeta finit? Raona sobre els recursos del planeta respecte al consum excessiu.”
Avui en dia les multinacionals i les grans empreses es pensen que poden fer i desfer tant com els hi convingui, i sembla que no vulguin veure la realitat o que no els interessi veure-la. És evident que no es possible un creixement econòmic infinit ja què el planeta no és capaç d’aguantar tot el consum produit pels humans. Com bé sabem, els recursos més utilitzats per la fabricació ja sigui de cotxes, roba, electrodomèstics,etc., estàn fets a partir dels combustibles fòssils, especialment de petroli. Aquests recursos són no renovables i s’han de consumir de manera en què es pugui tornar a generar de nou, de manera equitativa. El problema és que això no es vigila, i ens estem quedanT sense aquests recursos.
Un altre problema molt important és que aquests combustibles tenen un alt grau de contaminació. Els països que es veuen més afectats per aquest consum, que en aquests moments és infinit, són els països desenvolupats. Totes les grans multinacionals mundials s’aprofiten de la seva falta de recursos econòmics per explotar-los i per deixar totes les deixalles als seus camps. Però fen això, l’únic que aconsegueixen són problemes de contaminació que fan que la Capa d’Ozó sigui cada vegada més fràgil, i que per tant, provoqui moltes malalties; també provoca un canvi climàtic important; la contaminació de les aigües, tant dolces com salades…
Per tant, el que haurien de fer les empreses és adoptar mesures per cuidar el mediambient, fabricar tenint en compte les necessitats socials i no mirar tant pels seus beneficis personals, sinó pel bé a la humanitat, perquè a la llarga tots sortim perdent.
l
Els incovenients d’aquest model de consum per la societat i la naturalesa es molt negatiu, ja que explotem els recursos naturals a escala inmensa i no dona temps a regenerar-se, també és negatiu per la naturales per els prodctes tòxics o no que hi tirem en ella. Aquest model és dolent per la societat ja que només pensem en consumir i comprar coses noves per satisfacer la nostra part consumidora i això provoca que les masses comprin a gran escala i tambè contaminen.
Comenta la frase “Fabricat per a no durar”
Totes les empreses creen productes que són útils, però, només en un temps determinat, temps que decideixen elles mateixes.
Amb aquesta tècnica, les empreses guanyen més benefici, perquè obliguen als seus clients a comprar-n’hi més. En canvi, si aquestes empreses fabriquessin productes de millor qualitat i que el seu temps de vida sigues molt alt, vendrien menys productes, ja que els seus clients estarien molt contents amb el seu ús.
En el vídeo vist anteriorment, hem pogut observar un exemple molt clar que es relaciona molt bé amb la frase “Fabricat per a no durar”. Hi ha molts tipus d’ordinadors, grans, petits, portàtils, fixes, amb pantalla plana… Però no només hi ha una diferència física, sinó que, a mesura que passa el temps, aquell ordinador que feia quatre anys que el teníem deixa de funcionar i ens preguntem per què, és molt senzill, la resposta està quan obrim l’ordinador i veiem una peça molt petita que no podem canviar, ja que cadascuna té una forma diferent, per tant no ens queda més remei que donar beneficis a les empreses comprant un altre ordinador “més modern” que tard o d’hora també deixarà de funcionar i tornarem a estar en la mateixa situació.
En definitiva, les empreses són les que fixen un temps determinat per als seus productes perquè nosaltres els hi donem beneficis.
Pensa en quina mesura la filosofia de les 3 R substituiria a la de l’“obsolescència programada”. ¿Que significa la societat del “decreixement”?
Personalment crec que la Reducció substituiria a l’obsolescència programada, ja que una reducció de la producció i el consum seria l’ideal per a una millora del benestar humà.
El decreixement sostenible es defineix com una reducció suau i equitativa de la producció i el consum que augmenta el benestar humà i millora les condicions ecològiques per tant un tipus de societat de decreixement pertanyeria a un tipus de societat en el qual aquesta viu dins de les seves capacitats ecològiques, en les que hi ha economies localitzades, que distribueixin els recursos de forma més equitable.
Som titelles de la societat de consum?
El consum com a concepte no fa referència a res dolent ni perjudicial. Podem definir-lo com el simple fet de consumir per satisfer necessitats o desitjos. El problema arriba quan aquesta activitat es torna patològica. Llavors ja no parlem de ‘consum’, sinó de ‘consumisme’. Per tant, som titelles de la societat de consum ja que mitjançant la publicitat ens inciten a consumir dia rere dia sense cap excepció. A través de la publicitat ens presenten una imatge d’un producte que teòricament és ideal i això fa que nosaltres sentim la necessitat d’adquirir-lo per aconseguir els objectius els quals els anuncis diuen que mitjançant aquell producte podem adquirir.
Quants telèfons mòbils has tingut en els darrers anys? ¿Per que els has canviat?
Des dels 12 anys he tingut 3 mòbils i els he canviat perquè se m’han espatllat.
En general, el canvi de mòbils s’ha transformat en una rutina per a molts per diversos motius, com ara, voler un mòbil més atractiu o considerar que l’aparell ja és vell. Els que canvien més seguit de telèfon mòbil són els menors de 35 anys ja que la publicitat està més dirigida en aquets.
Es poden distingir dos grups, els que l’utilitzen per treballar i volen canviar-lo per poder tenir serveis que l’anterior no admetia, com ara Internet, o els que el volen per usos múltiples, com ara, comunicar-se, entreteniment…i es fixaran en el seu disseny.
Estic d’acord amb la Judit, l’anomenada “moda” és una paraula que en realitat significa “gastar innecessàriament” ja que no és necessari que a cada estació de l’any sorgeixi una tendència, que si ens hi fixem és extreta d’una tendència més vella; i un color, per exemple, al estiu el blau, i a l’hivern el granate.Cada vegada estem més submergits en una societat que no para de consumir basant-se en unes tendències, en la còpia dels “outfits” d’alguna famosa,etc.
Estic d’acord ja que estem envoltats de publicitat (a la ràdio, televisió, cartells, samarretes…) i és la principal font d’influència a l’hora de consumir.
Actualment és impossible no veure’s afectat per aquesta. Els medis de comunicació utilitzen la tècnica de repetició per una millor captació del major nombre de persones. La majoria de les vegades ni tan sols som conscients de que la publicitat està afectant les nostres decisions i comportaments. Això és perquè la majoria dels missatges mediàtics es processen a un nivell subconscient, és a dir, sense la necessitat que la persona els presti atenció.
Els nens i els adolescents són el públic més indefens davant la persuasió publicitària.
Creus que un article que no es trenca ni s’avaria representa una tragèdia per als negocis?
Com diu la Thalia, si un producte no es trenca no es vendrien els productes que surten nous al mercat perquè els seus estarien en bon estat i no necessitarien cap altre. Aquest fet representaria una caiguda per als negocis perquè quan la població ja hagués adquirit un producte no els faria falta un altre i per tant l’any següent quan sortís un altre producte reemplaçant-lo, la gent no el compraria sinó fos perquè els seus no estiguessin en mal estat com a conseqüència de l’obsolescència programada que les empreses els hi han ficat als productes. La vida il•limitada d’un producte significaria una gran pèrdua de beneficis per la majoria de les empreses.
Tens la sensació de les coses duren menys? En que et bases?
Tal hi com dius, les coses duren menys per aquest mateix motiu. Les empreses necessiten fabricar nous productes encara que tan sols sigui canviant una peça del producte, ho necessiten per a seguir obtenint beneficis. Com tu dius, si la vida dels productes fos il•limitada les empreses no obtindrien benefici. Em baso amb la meva experiència ja que he pogut comprovar que els productes electrònics que he tingut no m’han durat el temps que realment podrien haver durat, i crec que això és degut a l’obsolescència programada. Però, crec que els consumidors no podem fer res davant d’aquest fet, ja que si un producte té una vida limitada i se’ns trenca, estem obligats a comprar-ne un de nou i per tant el mètode de l’obsolescència programada utilitzat pels empresaris ja s’experimenta.
Per què creus que els productes, màquines…tenen un període de vida determinat?
Perquè això és una estratègia comercial per als empresaris o fabricants. Aquests limiten la vida d’un producte posant-los-hi un temps de vida determinat, i d’això se’n diu obsolescència programada.
Per tant, penso que els empresaris utilitzen aquest mètode per obtenir més beneficis ja que si un producte tingués una durada il•limitada, probablement no es vendrien els productes que surten nous al mercat perquè els seus estarien en bon estat i no necessitarien cap altre. Com a conclusió crec que els empresaris inciten als compradors amb nous productes i aquests cauen en la temptació quan en realitat no els hi fa falta.
estic totalment d’acord amb tu els fabricants només miren pel seu benefici per aixo fan que els productes tinguin un temps de vida determinat.
Thalia, estic d’acord amb tu, les empreses calculen el temps d’utilitat dels seus productes segons els beneficis que puguin adquirir, d’aquesta manera les empreses s’asseguren que els seus clients comprin constantment.
Però no només comprem perquè s’hagi espatllat, gràcies a la publicitat i a la propaganda de les empreses, han creat la idea de “anar a la moda” cosa que augmenta encara més el negoci d’aquestes. La moda afecta molt al tema de les tecnologies i de la roba, ens agrada canviar-nos el mòbil cada cert temps per a lluir-lo, i també ens agrada anar de compres sovint. Per tant molta culpa que les empreses ens enganyin en aquest aspecte és nostra.
En definitiva, ens hem acostumat a la idea que les coses s’espatllin cada cert temps que no mostrem cap tipus de queixa a l’hora de gastar-nos els diners en un mateix objecte que té gairebé les mateixes característiques que l’anterior.
Totalment d’acord Thalia; és més, personalment penso què l’estratègia de l’obsolescència programada està sovint en les garanties d’un producte, en aquest cas poc se’n amaguen, ja quan et compres el producte et diuen quan et durarà: (Si et compres un televisor nou de trinca amb una garantia de 5 anys no et durarà menys perquè t’haurien de tornar els diners, però rarament te’n durarà 6)
Jo tambe opino que els productes tenen un periode de vida determinat com a estrategia comercial per assegurar-se que les vendes dels seus productes no baixaran i d’aquesta manera seguir guanyant tans diners com fan ara.També considero que si el periode de vida no fos determinat hi hauria moltes fabriques que haurien de tancar provocant molts acomiadaments.I és per això que a gran part de la societat ja li va bè que els productes tinguin un periode de vida determinat.
Estar a la última és una opció personal, no ho considero important ja que no és una necessitat i sol és una acció consumista.
En el meu cas estic a la última en el que m’agrada, no amb tot, faig el que està dins dels meus gustos. Tot i que per mi, seria molt avorrit tenir que anar sempre, per exemple, amb la mateixa roba.
S’ha de saber elegir per sentir-te còmode amb el que tens, sense deixar-te portar per la moda.
Estic d’acord amb el que diu l’Anna ja que no és una necessitat vital estar a l’última. Les empreses ens inciten a que consumim tot allò que surt nou al mercat, independentment de si és una rèplica d’un producte que ja tenim o no. Per aquest motiu no ens em de deixar enganyar i em de saber realment el que necessitem. Podem estar a la moda sense haver de consumir cada setmana. Quan una persona té la necessitat vital de consumir cada dia o gairebé tots els dies per haver de sentir-se bé amb ella mateixa i no té cap altre mètode per aconseguir aquesta felicitat, podríem dir que és aquí quan les empreses han aconseguit un dels propòsits que buscaven, haver de consumir com una de les necessitats primordials de la vida. Em de saber distingir entre la felicitat que ens dóna el consum, i la felicitat que s’assoleix a través de qualsevol altre principi que no siguin les coses materials.
Estic d’acord amb el que dius, Anna. Crec que tothom hauria de pensar d’aquesta manera, però no es així.
Ja sigui perquè estem constantment bombardejats amb anuncis, tenim por al rebuig social, o perquè simplement ens ho podem permetre amb la baixada de preus, és inevitable anar a comprar coses per estar a la moda. Ja sigui amb el tema roba, mòbils, etc.
Això a les grans empreses de roba ja els hi està bé, però ens hauriam de plantejar guardar la roba que està en perfecte estat tot i que ja no estigui a la moda.
Per tant, opino igual que tú, però penso que no és tan fàcil complir aquest objectiu.
Hi estic d’acord. Sincerament, no sé com hi hem arribat fins aquí; un món consumista on a les grans empreses com “Nike” o “Apple” no els hi caldria pagar comercials perquè la mateixa societat i cadascú de nosaltres ja els hi fem publicitat a diari amb paraules com: “Això és guai!” o “això és friqui” estem enriquint les multinacionals i empobrint la qualitat de vida de la nostra societat.
Com diu l’Anna i també la Mar, tots ens hauriem de sentir lliures de consumir els productes que volguéssim quan volguéssim i del nostre gust sense por a un rebuig social. I visca la originalitat individual!
la frase fabricat per a no durar es efereix a que es fabrica per a que tard o d’hora ja no ens serveixi i en tinguem que comprar un de nou.
Estic d’acord amb tu, ja que si fessin els productes amb la durada real que tenen, les fàbriques i les empreses no tindrien els suficients beneficis, i ells només miren pel seu bé i per la seva economia sense importar els perjudicis que causen a escala ecològica i medioambiental. Amb el camp que es nota més és amb la tecnologia, per exemple, quan s’espatlla un ordinador, resulta més car arreglar-lo que comprar-ne un de nou, ja que les peces o el sistema en què s’ha creat el que tu tens ja no és el mateix que el que hi ha ara, ja no es fabrica, i per tant, resulta més car recuperar-lo.
Estic d’acrod amb tu, perquè actualment sol fabriquen coses amb una “vida” limitada per els fabricants amb la finalitat de que el hi tornin a comprar i aquest fet fa que el fabricants tinguin més beneficis.
Estic d’acord amb tu Ossama, a casa nosaltres tenim una tele que té més de trenta anys i encara aguanta com el primer dia. Jo sempre he vist la mateixa i sempre l’he vist igual; de la mateixa manera, els aparells de DVD que hi hem posat als 3 anys ja començaven a fallar i als 6 com a molt, ja eren pràcticament inservibles. No he vist gairebé mai un producte modern que duri més de 10 anys (allargant-ho molt) i com més tecnologia abans s’espatllen, en canvi molts productes que a casa meva s’utilitzen des d’abans de que jo naixes encara funcionen de forma acceptable.
la absolencia programada es la determinación o programación del fin de la vida útil de un producto. Tras un periodo de tiempo calculado de antemano por el fabricante para que se vuelva obsoleto, no funcional o inútil